Carregant Esdeveniments

FESTIVAL CONTEMPORÁNEO, FESTIVAL CONTEMPORANI

ADDA·SIMFÒNICA / SPANISH BRASS / BOMBA PUERTORRIQUEÑA / DAVID MOLINER / JOSEP VICENT / ENSEMS 44

16 setembre / 20:00h.

Preu: Gratuït

Spanish Brass, quinteto de metales

Carlos Benetó, trompeta

Juanjo Serna, trompeta

Manolo Pérez, trompa

Indalecio Bonet, trombón

Sergio Finca, tuba

Bomba puertorriqueña: Marina Molina, Daniela Torres, Ambar Rosado

Isadora López Pagán, coreografía y baile

David Moliner, percusión

Josep Vicent, director titular


Concerts:

16/09/2022     20:00h Auditori de la Diputació d’Alacant, ADDA

18/09/2022     12:00h Auditori del Palau de les Arts


Programa:

Yannis Xenakis, Metastaseis – 08:00

J. Peña Aguayo, Mosaicos de Arena Errante (estrena mundial) – 20:00

Quinteto de Metales, Grupo de Bomba Puertorriqueña y orquesta

Pausa – 15:00

David Moliner, Figuratio I. Mein Logos! – 12:00

Óscar Navarro, Alí i Càntara, Poema Simfònic (estrena mundial) – 24:00


NOTES AL PROGRAMA

Iannis Xenakis

(Brăila, Rumanía, 1922 – París, 2001)

Metastaseis

Composada durant 1953 i 1954 i presentada per primera vegada en el Festival de Donaueschingen de 1955 sota la direcció d’Hans Rosbaud, Xenakis va traduir Metastaseis com a “transformacions dialèctiques”. Estructures i paràmetres musicals transformats els quals van ser un focus constant en les seues composicions.

En Metastaseis, Xenakis va aplicar algunes de les progressions geomètriques del Modulor de Le Corbusier a l’organització de les estructures intervàl·liques i a la duració de la dinàmica i els timbres. També va esbossar els glissandos de corda en un gràfic arquitectònic, amb el to en l’eix “y” el temps en l’eix “x”. (Les formes d’aquests glissandos graficats – paraboloides hiperbòlics – van influir en el seu disseny per al Pavelló Philips i Le Corbusier/Varèse Poème électronique uns anys més tard).

La Metastaseis comença amb les cordes i cada part de la corda s’anota individualment a l’uníson en un suau Sol natural. Una per una, les cordes es llisquen en glissandos acuradament traçats, creixent ràpidament fins a convertir-se en una massa de brunzit furiós, amb extremes alternances de dinàmica i timbre. Els vents i la percussió agiten les aigües, particularment en la segona meitat de l’obra, però aquesta és certament una música centrada en les cordes. El tancament presenta glissandos massius abans d’assentar-se en un brunzit uníson de Sol sostingut, que s’esvaeix de fff a ppp.

J.J. Peña Aguayo

(San Juan, Puerto Rico, 1973)

Mosaics d’Arena Errant (estrena mundial)

“Sons neoafricans en les músicas noves del Carib”

Obra d’estrena per a quintet de metalls solista, grup de bomba porto-riquenya i orquestra, amb coreografía de Isadora López Pagán i la participació de Spanish Brass i Mancha’e Plátano.

Mosaics d’Arena Errant té en primera línea expressiva fusionar els sons i rituals de la bomba porto-riquenya –gènere interdisciplinari de Puerto Rico de notable influència africana que sorgeix de les comunitats negres lliures i esclaves d’èpoques colonials– al món simfònic, aconseguint l’experiència polifacètica d’avantguardes tímbriques, improvisació i interaccions úniques amb la dansa i el moviment escènic.

S’inspira en una escena de la producción audiovisual Nenén de la Ruta Mora (1955), film de la Divisió per a l’Educació de la Comunitat (DIVEDCO) del Departament d’Instrucció Pública de l’Estat Lliure Associat de Puerto Rico. En la pel·lícula, el xicotet Nenén –recorrent el poble de Loíza al costat d’un imaginari personatge en les festes de Santiago Apóstol– es troba amb un ball de bomba en les sendes d’arena del barri de les Carreres. En aquesta escena en la qual el personatge que vist abillament i màscara de gegant persegueix al xiquet creuant diverses escenes de les festivitats, s’aprecia l’arena errant en la tradició particular del ball de bomba a peus descalços i participació lliure del públic. L’escena desprén homenatge a la resistència, des dels humils nivells de la societat, a les colonitzacions de raça, espais i creences espirituals. Aquell barri continua tenint hui en dia, davant el desenvolupament de paviments i edificis, arena sobre el seu sòl. Una metafòrica colonització en reversa de les aurèoles de l’art civilitzat per la memòria col·lectiva d’humils ànimes en conversa entre generacions.

David Moliner

(Castellón, 1991)

Figuratio I. Mein logos

Escrita en 2018, aquest concert per a percussió i orquestra part, segons el propi David Moliner, “d’una premissa directa: la línia com a element motor d’un discurs musical; la línia en tots els seus vessants, horitzontalitat, permutació cíclica, desenvolupament semivertical i oscil·lacions temperades. La part lògica de la interacció lineal, és a dir, el logos, és l’element clau de la concepció artística de l’obra, que deriva en estats emocionals, incloent vessants com a xiulets, campanes, murmuris o colps de peus”. El compositor, que actuarà com a solista a la percussió, afig respecte a la interpretació de la peça: “La nomenclatura concert està escrita no amb una idea clàssica de concert sinó com un organisme viu en el qual tots els instruments estan ‘contaminats’ del llenguatge percusivo”.

Óscar Navarro

(Novelda, Alicante, 1981)

Alí i Càntara, Poema Simfònic (estrena mundial)

Fa segles, a la ciutat on hui s’alça Alacant, habitava un Califa al costat de la seua família. De tots els seus fills, era famosa per la seua extraordinària bellesa la princesa Càntara, a qui no li faltaven pretendents. La lluita entre ells va donar origen al nom d’Alacant.
I van ser dos joves els qui disputarien per l’amor de la princesa: Almanzor i Alí. La princesa Càntara no sabia per quin d’ells decantar-se, ja que tots dos eren atractius i gentils. Llavors al Califa, el seu pare, va tindre una idea, i evocant a les 12 proves d’Hèrcules, els va sol·licitar que feren una complicada tasca, sent triat el primer que l’acabara com a marit per a la princesa musulmana.

Aquestes van ser les tasques encomanades: Almanzor va haver de viatjar a l’Índia per a portar espècies i sedes a la princesa i Alí es va comprometre a fer una séquia d’on es trauria l’aigua amb la qual proveir a la ciutat.

Mentre Almanzor va posar rumb a l’Índia, Alí va iniciar la seua tasca; i en estar tan prop de Càntara no va dubtar a cortejar-la. El jove li escrivia, cantava o recitava poemes. Així va ser com la princesa es va enamorar d’ell bojament. Càntara no necessitava que els joves finalitzaren les tasques: el seu cor ja havia triat, i volia casar-se amb Alí.
Passat el temps Almanzor va tornar de l’Índia amb la tasca acabada, desconeixent l’amor que hi havia entre la princesa i el seu rival. El califa, que era un home just, en veure que Almanzor havia conclòs la tasca, li va entregar la mà de Càntara.

Quan Alí es va assabentar es va llançar per un barranc en el punt que hui dia es coneix com la Presa de Tibi. I va ocórrer que on el seu cos va caure, la terra es va obrir i va brollar aigua. En assabentar-se Càntara de la desgràcia, així mateix es va tirar al buit en la Serra de Sant Julià. Des de llavors al lloc se li diu ‘el precipici del Salt de la Mora’. Amb la pèrdua de la princesa el Califa es va sumir en una forta depressió i finalment va decidir llançar-se a l’abisme des de l’alt del seu castell.

Els habitants van quedar consternats per l’ocorregut i van decidir canviar el nom de la ciutat pel de “Alcántara”, perquè el nom dels amants, Alí i Càntara, quedara unit eternament. Amb el pas dels anys aquell nom va passar a ser Alacant, nom amb el qual coneixem hui dia a la ciutat.