VISUAL - ÀLBUMS
ADDA·SIMFÒNICA
De les vivències que tenim sobre l’escenari, hi ha moments que per diferents motius, queden gravats en la memòria.
…D’aquests ingredients s’han creat els Visual Albums…
1001 nits a l’harén
El Concert per a violí proposa un viatge sonor inspirat lliurement en Les mil i una nits, articulat en quatre moviments.
L’obra transita des de l’ambient del harén fins a una nit de dansa desbordant d’energia. El tercer moviment ofereix un contrast més seré, basat en variacions d’una cançó popular turca. El final recupera episodis anteriors i els transforma en un record de caràcter oníric. L’orquestra aporta un marcat color oriental mitjançant la percussió.
El violí solista, d’escriptura molt virtuosa, actua com a narrador i eix expressiu de tot el concert.
Místic i Profà
Jesús Arturo Márquez, el compositor mexicà viu més interpretat i autor del cèlebre Danzón núm. 2, fusiona magistralment la tradició popular amb l’orquestra. El seu nou Concert Místic i Profà —escrit per al guitarrista espanyol Pablo Sáinz Villegas i estrenat a Houston en 2024— es va presentar en aquesta ocasió per primera vegada a Espanya. L’obra, de tres moviments, s’inspira en l’antiga Romanesca del segle XVI, combinant la guitarra solista amb una rica paleta orquestral que inclou instruments de percussió llatinoamericans.
Nostàlgia i foc
En la joventut de Frédéric Chopin, quan Polònia encara bategava en la seua memòria i París era només un destí per arribar, va nàixer el Concert per a piano i orquestra núm. 2 en fa menor. Escrita a l’hivern de 1829, aquesta obra recull la intensitat d’un esperit sensible i precoç: el dramatisme de l’exili imminent, un lirisme cantabile profundament expressiu i el pols inconfusible de la terra polonesa. El piano canta amb fluïdesa i brillantor, s’atura a somiar en un Larghetto de delicada introspecció, admirat per Robert Schumann i Franz Liszt, i culmina amb un final on la masurca i el vals s’entrellacen. Dedicat a la comtessa Delphine Potocka, aquest concert no sols anuncia el gran Chopin romàntic: el revela ja complet, entre la melancolia i l’ardor.
Intuïció, originalitat i llegat
Alejo Carpentier reflexiona sobre Mussorgsky, destacant la seua genial intuïció i la seua capacitat per superar problemes tècnics. Integrant del «Grup dels Cinc», Mussorgsky és reconegut per les seues òperes Boris Godunov i Jovanchina, així com per Quadres per a una exposició, transcrita per Ravel. La peça Noche de San Juan, originària de la seua òpera La fira de Sorotchintsi, va ser inèdita fins al 1968, quan es va conéixer la versió original de 1867. El seu company Rimsky-Korsakov va fer una popular versió orquestral en 1886. A finals del segle XX, es va destacar l’originalitat harmònica de Mussorgsky, especialment en les seues danses i cants populars russos.
El nostre ineludible destí en una simfonia…
Tchaikovsky (Votkinsk, 1840- Sant Petersburg 1893), aconsegueix tota una exaltació de sentiments en la seua Quarta Simfonia. Alegries que ens fan oblidar-nos de nosaltres mateixos, encara que sempre finalment acabe apareixent el nostre destí ineludible.
Strauss i l’ànima de Don Quixot
Fascinat pels dibuixos de Daumier i per l’idealisme de Don Quixot, Richard Strauss va escriure en 1897 el seu poema simfònic inspirat en l’heroi cervantí: “Hi ha alguna cosa de Don Quixot en cadascun de nosaltres…”. Estrenada en 1898, l’obra converteix el violoncel en la veu del cavaller i la viola en la de Sancho Panza. A través de nou variacions, Strauss recrea amb humor, lirisme i dramatismo les aventures de l’hidalg —des dels molins de vent fins al vol de Clavileño— en una partitura que fon genialment música i literatura.
La Gran Simfonia Americana
La Tercera Simfonia de Copland, composta entre 1944 i 1946, va ser concebuda com una “Gran Simfonia Americana” per a celebrar el final de la Segona Guerra Mundial. Es va estrenar el 18 d’octubre de 1946 amb l’Orquestra Simfònica de Boston dirigida per Serge Koussevitzky, qui la va considerar “la major simfonia estatunidenca”. L’obra, en quatre moviments, combina un estil majestuós amb influències modernes i conclou amb una poderosa cita de la seua Fanfàrria per a l’home comú, símbol d’esperança i de triomf. Encara que Copland utilitza pocs elements folklòrics en aquesta peça, la seua força emocional i el seu caràcter èpic l’han convertida en una de les seues composicions més importants.
Amb ànima de jazz
El “Concert en Fa” va ser compost per Gershwin poc després de la seua famosa “Rhapsody in Blue” i estrenat en 1925 a Nova York. L’obra, encarregada per l’Orquestra Simfònica de Nova York, va tindre una gran acollida i prompte es va fer popular. Combina influències del jazz amb una estructura clàssica en tres moviments. Gershwin la va descriure com “quasi una sonata”, mentre que crítics com Diaghilev i Tranchefort destacaren la seua fusió d’estils. El primer moviment presenta ritmes de charlestón i variacions pianístiques. El segon desenvolupa un tema de blues, i el final reprén motius anteriors amb una energia renovada.
Mort i Transfiguració. Poema Simfònic
Richard Strauss va rebre la seua primera formació musical dels seus pares, destacant son pare com a trompa principal a Múnic. Va estudiar a les universitats de Múnic i Berlín, i va començar la seua carrera com a director gràcies a Hans von Bülow. Es va convertir en un dels grans directors del segle XX i va deixar una àmplia obra com a compositor. El seu poema simfònic Muerte y transfiguración descriu l’agonia i transfiguració d’un moribund, i va ser estrenat el 1890. Strauss afirmava que l’obra era fruit de la seua imaginació, però abans de morir reconegué haver viscut allò que havia compost. La peça simbolitza el pas a l’eternitat, il·luminat pels records feliços.
Daphnis et Chloë
Igor Stravinski va dir que era “una de les obres més belles de la música francesa”. El mateix Ravel va descriure la gestació i contingut de la música per al ballet sobre els amors de Daphnis et Chloé, la novel·la del grec Longo de Lesbos escrita en el segle II després de Crist. La composició va ser esbossada en 1909 i revisada diverses vegades abans de l’estrena del ballet, amb el gran Nijinsky encarnant a Dafnis el 8 de juny de 1912 en el Teatre Châtelet de París. Les Suites per a orquestra figuren en els programes de concert de les millors formacions simfòniques del món en ser considerades com “unes de les pàgines essencials de l’orquestra moderna”. La segona de les Suites està datada en 1913 i consta de tres parts: Començar el dia, Pantomima i Dansa general.
Les mil i una nits
Estem davant l’obra més popular del compositor, inspirada en “Les mil i una nits”. Però aquestes semblances de leitmotivs només són materials purament musicals, motius del desenvolupament simfònic. Cada vegada apareixen sota una llum diferent, dibuixant cada vegada diferents trets i expressant diferents situacions, que corresponen a imatges i quadres distints”. Per aquestes raons va preferir que el títol dels quatre moviments anaren Preludi, Balada, Adagio i Final, en lloc de les referències a contes de “Les mil i una nits” amb els quals es continua anunciant en molts concerts. En opinió del musicòleg André Lischké, “Scheherazade és el més important monument “oriental” de tota la música del segle XIX”.
SILENCI. ORQUESTRA CREANT SOMNIS
Un documental sobre La 9a simfonia de Beethoven.
Com va ser l’experiència de la gravació del concert de l’ADDA·SIMFÒNICA ALACANT i l’Orfeó Donostiarra amb Josep Vicent al capdavant al costat dels solistes, Erika Grimaldi, Teresa Iervolino, Airam Hernández i José Antonio López.
Beethoven s’ha convertit en un símbol representatiu del geni individual que supera els límits, l’artista rebel.
El concert poden visualitzar-lo en la plataforma FILMIN: https://www.filmin.es/pelicula/beethoven-9-el-himno-de-la-alegria
El rei boig
És l’única composició de Bruckner que mai va ser retocada excepte un xicotet tros de paper, pegat a la partitura amb la indicació “no val”, al costat del colp que s’escolta en la culminació de l’Adagi. Eixe “Adagi” va ser compost “in memoriam” de Wagner, a qui havia vist per última vegada en Bayreuth en l’estrena de “Parsifal” el 28 de juliol de 1882, i visitat la seua tomba en 1884. Bruckner va dedicar la Setena no a Richard Wagner sinó al mecenes d’aquest, al rei Lluís II de Baviera, conegut com el “rei boig”. Es pot afirmar que amb la seua Setena, Brukner va obrir una nova via estilística i formal. «Bruckner 200 aniversari».
Triple Concerto
L’any 1802, durant l’estada de Beethoven en una casa de camp en Heilingenstadt, un cèlebre balneari situat als afores de Viena, el compositor pateix una profunda crisi: redacta per als seus germans l’anomenat “testament de Heiligenstadt”, on pensa a suïcidar-se davant la crisi emocional que pateix i el agreujament de la seua sordesa. Uns mesos després se sobreposa a aquesta situació anímica i emprén la composició del triple concert, dedicat al príncep Lobkowitz, i que es va estrenar a Viena en 1807. Representa l’intent de conciliar l’estil dels trios de música de cambra, molt de moda a la Viena de llavors, i l’antic “concerto grosso”, on un grup d’instruments dialoga amb tota l’orquestra.
Foxtrot For Orchestra
Una obra de John Adams, el compositor i director d’orquestra del Estats Units. Les seues obres de música contemporània figuren entre les més conegudes i interpretades al seu país. En el tercer acte de la seua òpera més representada, “Nixon a la Xina”, durant un banquet que Mao ofereix en el Gran Saló del Poble a Pequín al vicepresident Nixon, el mandatari xinés balla un foxtrot seductor i repetitiu amb la seua esposa Jian Ching. Uns mesos després de l’estrena de l’òpera va reprendre eixe moment musical per a muntar la versió orquestral de “El president balla”, un encàrrec de la Societat de Compositors Estatunidencs que va ser estrenada el 31 de gener de 1986 per l’Orquestra Simfònica de Milwaukee, dirigida per Lukas Foss.
Heroica
La Tercera simfonia de Beethoven marca un decisiu punt d’inflexió en el desenvolupament històric del gènere simfònic. Va ser la que va propagar el seu nom per tota Alemanya i la resta d’Europa, aconseguint la reputació de geni de la qual gaudien Haydn i Mozart. Encara que respecta els principis de tots dos autors, Beethoven els porta a uns límits tan extrems que fan de la “Heroica” la més innovadora de totes les seues simfonies i la de duració més extensa de les escrites, fins a l’aparició de la Novena. L’estrena va tindre lloc el 7 d’abril de 1805 en el Theater der Wien, a Viena, amb Beethoven dirigint l’orquestra.
Simfonia
Es considera la gran obra del compositor italià i, en opinió de François-René Tranchefort, “sens dubte la millor del nostre temps”. Berio pensava que calia viure l’esperit del final del Renaixement i principis del Barroc. En les seues obres hi ha abundància d’idees, d’estils (préstecs o referències als mestres venerats), així com noves formes en un esperit de total llibertat. La simfonia que poden escoltar ací és un exemple de combinació d’elements, tant literaris com musicals, de diversos orígens. Va ser creada, en una primera versió en quatre parts, a Nova York en 1968. La tercera part, la més important de la composició, és un homenatge a Gustav Mahler.
La mort de Cleopatra
“Cleopatra” és una cantata o escena lírica tràgica, amb textos de Pierre-Ange Vieillard, composta en 1829 per al Premi de Roma, establida en 1803 en la Vila Médici. Berlioz, lluny de seguir la moda i compondre una cosa convencional, va presentar una obra plena de dramatisme i de les habilitats orquestrals pròpies del músic francés. Havia arribat a una conclusió: “…Per què no deixar-me anar i escriure des del cor?». “La mort de Cleopatra”, és una de les favorites de les mezzo-sopranos a les sales de concerts, existint gravacions de veus com Janet Baker, Jessye Norman o Violeta Urmana. Ací l’escoltarem en la veu de l’alemanya Stefanie Irányi.
The Chick Corea Trombone Concerto
Chick Corea va ser un gran pianista, teclista i compositor de jazz que va guanyar vint premis Grammy. A l’última part de la seva carrera va explorar la música clàssica contemporània component el seu primer concert per a piano i la seua peça insígnia, “Spain”, per a orquestra completa, que va interpretar el 1999 amb la London Philarmonic Orchestra. Aquesta obra va ser estrenada l’abril passat per la Filharmònica de Nova York i amb el mateix solista. Va ser Joseph Alessi qui va demanar a Chick Corea que creés un concert per a trombó. S’havia d’haver estrenat el 2021, amb el compositor tocant les parts de piano, però el febrer d’aquell any va morir. Estem, doncs, davant de l’última composició per a orquestra clàssica de Chick Corea.
«La noche de los mayas»
En els últims sis anys de la seua vida, el compositor va escriure música per a diverses pel·lícules entre les quals va estar “La noche de los mayas”, que es va estrenar el 7 de setembre de 1939 a la ciutat de Mèxic. Després de la mort de Revoltes, amb 40 anys, el compositor i violinista alemany Paul Hindemith, en un viatge a Mèxic va conéixer a Rosaura Revoltes, germana de Silvestre i fascinat per la música de “La noche de los mayas” va fer un arranjament musical, seleccionant material original de Revoltes, en una suite en dos moviments. Vint anys després va ser el compositor i director d’orquestra mexicà José Ives-Limantour qui va adaptar la composició enriquint-la amb parts musicals que no es van incloure en la pel·lícula. Aquesta versió, on en la percussió s’inclouen instruments prehispànics, és la que ací escoltarem.
Nits als jardins d’Espanya. Impressions musicals per a piano i orquestra
Diversos musicòlegs han qualificat “Noches en los jardines de España” com “una de les obres més belles de Falla”, que és com dir “una de les obres més belles del més gran dels compositors espanyols”. En principi va ser concebuda com tres “nocturns” per a piano encara que al final va ser no un concert sinó, com indica el seu títol en la partitura, unes “impressions simfòniques” on el piano s’inspira en la guitarra creant l’orquestra un halo sonor indecís en els inicis i de colors més clars en el moviment final. L’obra va ser escrita entre 1911 i juliol de 1915, durant el període parisenc del compositor gadità, encara que fora conclosa durant la seua estada a Barcelona. Estava dedicada al gran pianista català Ricardo Viñes, íntim amic del compositor. Es va estrenar en el Teatre Real de Madrid el 9 d’abril de 1916, amb José Cubiles al piano i la direcció del mestre Enrique Fernández Arbós, que va ser qui va encarregar l’obra a Falla.
Danses Simfòniques
Entre les obres concertants simfòniques més importants de Rachmaninov figuren aquestes “Danses simfòniques” compostes per a una orquestra molt nodrida, ja que als instruments habituals de vent suma un clarinet baix, un saxofon, un contrafagot, percussió completa amb xilòfon, campanetes i campana, arpa, piano i la corda. Va ser estrenada a Filadèlfia el 3 de gener de 1941 sota la direcció de Eugène Ormandy. És l’última obra de Rachmaninov, escrita tres anys abans de la seua defunció, i era part de la música per a un ballet inacabat. Al principi els moviments portaven els títols següents: “El dia”, “Crepuscle” i “Mitjanit”, però el propi Rachmaninov va decidir finalment suprimir aquestes denominacions en la partitura definitiva.
Poema Diví
Composta en 1904 durant una llarga estada de Scriabin fora de Rússia. Aquesta simfonia és representativa del període transitori de Scriabin, quan se sent influït per Wagner després dels seus anys sota els influxos de Chopin i Liszt. L’obra va ser estrenada a París el 29 de maig de 1905 sota la direcció d’Arthur Nikisch. És una composició superior a les seues dues simfonies anteriors ja que en la Tercera es reflecteixen les aspiracions filosòfiques i religioses de Scriabin, d’ací la seua denominació “Poema diví”. Els tres moviments de la simfonia s’interpreten sense interrupció i la forma del conjunt, tenint en compte els subtítols i les nombroses indicacions d’ordre psicològic que jalonen la partitura original, és el d’un vertader poema simfònic.
La gran gesta
“Absolut Jest”, va ser composta per a la commemoració del Centenari de la Simfònica de San Francisco, que la va estrenar al març de 2012. L’obra està escrita per a un quartet de corda amplificat i orquestra que en un moviment incorpora música de Beethoven, especialment dels seus últims quartets de corda i dels scherzos de la Quarta i la Novena de les seues simfonies, al costat del material original d’Adams. El títol, va explicar que havia d’entendre’s en termes del significat llatí de la paraula: gesta, gestes… La crítica, especialment després de l’obra revisada que és la que s’interpreta actualment, la va qualificar com “un treball d’imaginació fabulosa i energia innovadora”.
El crit final
Va ser estrenada a Leningrad el 21 de novembre de 1937 després de ser escrita en tres mesos. Va ser definida pel seu autor com la “resposta d’un compositor a unes justes crítiques”, un any després de la controvertida estrena de “Lady Macbeth”. Xostakóvitx escriu per a l’estrena de la seua Cinquena Simfonia: “No tot ha tingut el mateix valor en les meues obres precedents. Hi ha hagut fracassos. En la meua Cinquena simfonia m’he esforçat perquè l’oïdor senta en la meua música l’acció d’un esforç de direcció de la intel·ligibilitat i de la senzillesa”. És considerada una obra autobiogràfica per la qual travessa el drama viscut i superat pel compositor i que es conclou amb el crit final de victòria o desafiament.
Petrushka
“Abans de començar «La Consagración de la Primavera», una tasca llarga i àrdua, vaig decidir refrescar la meua ment component una obra orquestral en la qual el piano exercira el paper principal; una espècie de Konzertstück.”. “Fixem l’escenari de l’acció: la fira i les seues multituds; els llocs i les paradetes; el xicotet teatre tradicional; la figura del director del espectácle amb tota la seua gamma de trucs; el despertar a la vida de les marionetes; Petrushka, el seu rival i la ballarina, i la seua tragèdia amorosa, que culmina i finalitza amb la mort de Petrushka”.
Igor Stravinski
Romeo i Julieta
Prokófiev va compondre en 1935 “Romeo i Julieta”, el primer gran ballet del període soviètic del compositor. “Romeo i Julieta” va ser en 1935 la primera adaptació coreogràfica duradora, en la història de la música, del drama de Shakespeare.
Mentre la Suite número 2 és una sèrie de retrats psicològics i de moments dramàtics, la Suite número 1 està integrada per escenes purament de dansa o lirisme. En l’últim i seté dels números que la integren, la “Mort de Teobaldo”, els famosos quinze colps que segellen la mort del cosí xicotet de Julieta i rival de Romeo, conclouen la “Suite 1” en una marxa fúnebre tan rude com tràgica.
Una enèrgica obra escrita amb una facilitat sobrehumana
Xostakóvitx escriu en 1947 la “Obertura Festiva” per a commemorar el trenta aniversari de la revolució d’octubre de 1917, una obra que seria executada per primera vegada el 6 de novembre de 1954 a Moscou.
El musicòleg Lev Lebedinsky relata una anècdota quan Xostakóvitx li va fer asseure’s al seu costat mentre componia: “La velocitat amb la qual va escriure va ser realment sorprenent. A més, quan escrivia música lleugera era capaç de parlar, fer bromes i compondre simultàniament, com el llegendari Mozart. va riure i va riure, i mentrestant el treball estava en marxa i la música estava sent escrita.”
No obstant això, no hi ha cap signe de pressa en la vibrant Obertura Festiva.
Un ritme implacable
Dedicat a Ida Rubinstein
Un ritme implacable, un llarg i ininterromput crescendo. Aconseguint que tot continue sent igual i, alhora sempre diferent, Ravel inventa el prodigi de la variació reiterativa.
Ravel va dir: “No es tracta ací d’introduir a l’audiència en un cercle estàtic, sedant i hipnotitzador, sinó de projectar-la a través d’un calculat increment de dosi tímbrica, textural i dinàmica cap a un orgiàstic clímax conclusiu.”
La fi de tots els valsos
La Valse és un poema coreogràfic per a orquestra de Maurice Ravel compost entre 1919 i 1920, convertit en l’apoteosi del vals vienés, una quasi dansa de derviches, fantàstica i fatal… La guerra havia canviat profundament el punt de vista de Ravel, i «The Waltz» tenia ara una conclusió demoníaca i explosiva, en la qual el salvatgisme de l’escena queda plasmat en algunes de les orquestracions més extraordinàries de Ravel.
No valdria més entregar-se a la fe?
Estrenada a Sant Petersburg, sota la direcció del compositor, el 5 de novembre de 1888. Igual que la Quarta, aquesta Cinquena està marcada sota el signe del “fatum”, del destí. El mateix autor així ho assenyala en la fulla d’esbossos de les seues directrius: “Introducció, submissió total davant el destí. Allegro, murmuris, dubtes, retrets… No valdria més entregar-se per complet a la fe?”. En un altre moment d’aqueixos esbossos parla del consol i de “un raig de llum” per a concloure: “No, cap esperança”.
La flor de les aigües i la mort de l’amor
Ángeles Blancas, soprano
El seu Poéme de l’ Amour et de la Mer va posar música a uns versos escrits pel seu amic Maurice Bouchor, dos textos exquisidament romàntics: La Fleur dónes eaux (La flor de les aigües) i La mort de l’amour (La mort de l’Amor). D’aquesta obra s’ha destacat la seua bellesa, la línia melòdica i l’ús de l’harmonia. Chausson va iniciar l’obra en 1882 però no la va concloure fins a quasi deu anys més tard, dedicant-la a Henri Duparc. La primera audició va ser el 21 de febrer de 1893 a Brussel·les, amb el compositor al piano i el tenor Desiré Demest en la part vocal. abraça l’ànima.
Descobreix la intimitat
Ravel intenta evocar l’elegància pròpia d’una recepció cortesana així com el gràcil moviment d’una xicoteta princesa espanyola, com la pintada per Velázquez, mentre realitza les delicades piruetes de la dansa, que simula els moviments d’un paó
La bellesa d’escoltar
L’emotiva sinceritat i sense pretensions de l’Adagio de Samuel Barber, dóna veu a tants records…
Música que alimenta, traspassa i alhora abraça l’ànima.
La música necessita espai per a respirar…
Només es necessiten uns pocs segons per a endinsar-se en el món sonor enterament propi de Sibelius. Una meditació orquestral exquisida, d’una intensitat quasi màgica, creant colors des del mes profund de l’esperit.
L’amor com a resposta a tot…
Ginesa Ortega, cantaora
David Romero, bailaor
Sagar Fornies, il·lustrador
En 1914, la cèlebre bailaora Pastora Imperio va encarregar una obra a Manuel de Falla per a poder cantar i ballar les llegendes que la seua mare li contava quan era xiqueta. D’aquella petició va nàixer aquesta partitura, la més universal del compositor gadità. Sensible amb la recuperació i projecció del cante jondo, el va elevar amb aquesta obra a la categoria d’art de primer ordre. Força i passió al costat d’encanteris i fórmules màgiques, per a gaudir d’un flamant romanç.
Sentiments d’introspecció emocional, en una simfonia essencial
La turbulència emocional de les obres mestres madures de Tchaikovsky, sovint suggereixen una qualitat confessional al voltant de la qual és temptador construir una narrativa. El títol que Tchaikovsky proposa “Pathétique”, que suggereix «sofriment apassionat» en el seu context rus, fa suposar que hi ha un programa darrere de la simfonia, no obstant això, el compositor manté el misteri. La simfonia sembla encoratjar la idea que d’alguna manera, potser dins de la nostra ingenuïtat, podem reptar, fins a apostar, amb el destí.
Sentiments d’introspecció emocional, elegància, sentit tràgic i transcendent dramatisme, tot això en una simfonia essencial.
Sent el vent, l’aigua, la tempesta…!
La sisena simfonia de Beethoven t’evocarà sentiments com l’amor que el compositor va expressar per la naturalesa.
Sent el vent, l’aigua, la tempesta… forces tel·lúriques que t’atraparan. Sigues part d’aquesta aventura VISUAL ALBUM al costat del mestre Josep Vicent en aquest video-debut, el primer d’un recorregut per les grans músiques de la història.
Una petjada inesborrable en la història de la música americana!
Creada per George Gershwin en 1924, en la qual es combinen elements de música clàssica amb efectes d’influència jazzística. L’obra es va estrenar el 12 de febrer de 1924 en el Aeolian Hall de Nova York, en un concert titulat «Un experiment en música moderna» (An Experiment in Modern Music), dirigit per Paul Whiteman i la seua banda, amb Gershwin al piano.
La simfonia més rítmica i alliberadora de L.v.Beethoven!
Estrenada a Viena el 8 de desembre de 1813. La setena simfonia de Beethoven representa el ritme vital, l’apoteosi de la dansa, pura energia cinètica que t’atraparà fins a l’últim concorde.
“L’obra més captivadora de la nit va ser la inefable Setena simfonia de Ludwig van Beethoven. Josep Vicent va abordar la seua interpretació coneixent plenament la capacitat de resposta de l’instrument orquestral, la qual cosa li va permetre fer una direcció intensa en rítmica, detallista en articulació, idiomàtica en frasege i expansiva en dinàmiques, aspectes que van afavorir la seua particular empremta dansaire amb eloqüent impacte”. Revista Scherzo
Una obra essencial del segle XX
Obra essencial del segle XX que reflecteix com poques l’expressivitat que pot aconseguir una orquestra en ritme, en espectre dinàmic i en color sonor. El ballet que Stravinski compon després de tindre una “visió fugaç” en la qual, en una cerimònia ritual, els ancians savis estan asseguts en cercle mentre una jove és sacrificada. La jove ha de dansar fins a morir per a propiciar als déus de la primavera. Basada en melodies simples de caràcter folklòric, aquesta obra presenta també grans novetats que no van ser massa ben rebudes pel públic que va assistir a l’estrena a París l’any 1913.
La força i la tendresa de Beethoven
“SERIOSO” de Beethoven (arr. Mahler), música que revela emocions inexpressables amb paraules. La força i la tendresa amb les quals el mestre Josep Vicent ens farà viatjar al costat d’ADDA SIMFÒNICA.
Una llegenda immortal…
“Un dels treballs instrumentals més substancials d’Igor Stravinsky: la Suite de L’ocell de foc en la versió de 1919. Des dels seus tres primers números englobats en una imaginària escena de presentació, es va poder apreciar la cura donada pel director, indicant amb detall el sentit descriptiu de cada passatge en un exercici precís d’embastat musical, en el qual so i ritme eren les puntades necessàries per al seu ordit. Els contrastos aconseguits en l’Himne final deixaven clar com el director està en aqueixa reptadora i difícil senda de modelar un instrument al seu gust i sentir estètics amb l’exclusiu distintiu de ser el seu fundador i haver triat a cadascun dels seus components, assumint amb sentit i professionalitat una clara responsabilitat artística. El crescendo que tanca aquesta apassionada suite, va enfervorir al públic en una eixordadora ovació que deixava estupefactes d’emoció als espectadors”. Revista Scherzo
L’atemporalitat de Beethoven
El 2020 va ser l’any Beethoven, el compositor que va revolucionar la història de la música. Les seues melodies ens han inspirat profundament per a afrontar moments difícils, sentint-nos més units que mai.
Celebrem a aquest colossal geni amb la interpretació d’una de les seues creacions més atemporals, l’obertura Coriolan de la mà del nostre director titular Josep Vicent.
El misteri del més enllà en un viatge sonor-espacial únic
Inspirada en els viatges espacials, en l’home sobre la lluna, en les estreles i en els confins de l’Univers. Rodrigo va escriure les notes de programa en la seua estrena a Houston en 1978: “…l’obra pot classificar-se com a Poema Simfònic, encara que amb marcat caràcter abstracte, perquè la seua música no té la història o contingut descriptiu normalment associat amb aquest gènere. No obstant això, a l’inici i al final, hi ha tocs de timbal que s’esvaeixen en la distància, amb el propòsit d’evocar en l’oient el sentit de misteri associat amb ‘el més enllà’.” Endinsa’t en aquest oníric viatge al més enllà al costat d’ADDA·SIMFÒNICA, dirigida pel mestre Josep Vicent i les extraordinaries il·lustracions de Sagar Fornies
Un cant a la resistència pacífica
“Shostakovich troba una manera per a expressar a través de la seua veu, l’esperit i el missatge del conjunt d’éssers humans coetanis a la creació de l’obra i que van viure aquella enorme barbàrie. Leningrad és doncs el més gran cant a la resistència pacífica i al poder de regeneració de la música”. Josep Vicent
La bellesa més “Clàssica”
Prokófiev li va donar el títol de Clàssica a causa del seu estil neoclàssic, inspirat en Haydn. La simfonia s’ha convertit en una de les peces més populars del compositor. Aquesta peça forma part de l’Àlbum “Music for Emotions” d’ADDA·SIMFÒNICA i el mestre Josep Vicent, guardonat amb el “MELÓMANO de ORO” de la prestigiosa revista de música clàssica.
Ritme, ritme, ritme!
Short Ride in a Fast Machine és una peça alegrement exuberant, brillantment anotada per a una gran orquestra. Short Ride in a Fast Machine presenta les característiques minimalistes: repetició, ritme constant i, potser el més important, un llenguatge harmònic amb èmfasi en la consonància com res en la música artística occidental en els últims 500 anys. Adams no és un artista simple o de ment simple. La seua preocupació ha sigut inventar música que siga familiar i subtil. Malgrat els seus trets minimalistes, la seua música està plena de sorpreses, sempre encantadores en la resplendor de la seua sonoritat, i energia generada pel seu moviment harmònic. Michael Steinberg