VISUAL - ĆLBUMS
ADDAĀ·SIMFĆNICA
De les vivĆØncies que tenim sobre l’escenari, hi ha moments que per diferents motius, queden gravats en la memòria.
ā¦D’aquests ingredients s’han creat els Visual Albumsā¦
Danses Simfòniques
Ā
Entre les obres concertants simfòniques mĆ©s importants de Rachmaninov figuren aquestes āDanses simfòniquesā compostes per a una orquestra molt nodrida, ja que als instruments habituals de vent suma un clarinet baix, un saxofon, un contrafagot, percussió completa amb xilòfon, campanetes i campana, arpa, piano i la corda. Va ser estrenada a FiladĆØlfia el 3 de gener de 1941 sota la direcció de EugĆØne Ormandy. Ćs l’Ćŗltima obra de Rachmaninov, escrita tres anys abans de la seua defunció, i era part de la mĆŗsica per a un ballet inacabat. Al principi els moviments portaven els tĆtols següents: āEl diaā, āCrepuscleā i āMitjanitā, però el propi Rachmaninov va decidir finalment suprimir aquestes denominacions en la partitura definitiva.
Poema DivĆ
Ā
Composta en 1904 durant una llarga estada de Scriabin fora de RĆŗssia. Aquesta simfonia Ć©s representativa del perĆode transitori de Scriabin, quan se sent influĆÆt per Wagner desprĆ©s dels seus anys sota els influxos de Chopin i Liszt. L’obra va ser estrenada a ParĆs el 29 de maig de 1905 sota la direcció d’Arthur Nikisch. Ćs una composició superior a les seues dues simfonies anteriors ja que en la Tercera es reflecteixen les aspiracions filosòfiques i religioses de Scriabin, d’acĆ la seua denominació āPoema divĆā. Els tres moviments de la simfonia s’interpreten sense interrupció i la forma del conjunt, tenint en compte els subtĆtols i les nombroses indicacions d’ordre psicològic que jalonen la partitura original, Ć©s el d’un vertader poema simfònic.
La gran gesta
Ā
āAbsolut Jestā, va ser composta per a la commemoració del Centenari de la Simfònica de San Francisco, que la va estrenar al marƧ de 2012. L’obra estĆ escrita per a un quartet de corda amplificat i orquestra que en un moviment incorpora mĆŗsica de Beethoven, especialment dels seus Ćŗltims quartets de corda i dels scherzos de la Quarta i la Novena de les seues simfonies, al costat del material original d’Adams. El tĆtol, va explicar que havia d’entendre’s en termes del significat llatĆ de la paraula: gesta, gestes⦠La crĆtica, especialment desprĆ©s de l’obra revisada que Ć©s la que s’interpreta actualment, la va qualificar com āun treball d’imaginació fabulosa i energia innovadoraā.
El crit final
Ā
Va ser estrenada a Leningrad el 21 de novembre de 1937 desprĆ©s de ser escrita en tres mesos. Va ser definida pel seu autor com la āresposta d’un compositor a unes justes crĆtiquesā, un any desprĆ©s de la controvertida estrena de āLady Macbethā. Xostakóvitx escriu per a l’estrena de la seua Cinquena Simfonia: āNo tot ha tingut el mateix valor en les meues obres precedents. Hi ha hagut fracassos. En la meua Cinquena simfonia m’he esforƧat perquĆØ l’oĆÆdor senta en la meua mĆŗsica l’acció d’un esforƧ de direcció de la intelĀ·ligibilitat i de la senzillesaā. Ćs considerada una obra autobiogrĆ fica per la qual travessa el drama viscut i superat pel compositor i que es conclou amb el crit final de victòria o desafiament.
Petrushka
Ā
āAbans de comenƧar “La ConsagracioĢn de la Primavera”, una tasca llarga i Ć rdua, vaig decidir refrescar la meua ment component una obra orquestral en la qual el piano exercira el paper principal; una espĆØcie de KonzertstuĢck.ā. āFixem l’escenari de l’accioĢ: la fira i les seues multituds; els llocs i les paradetes; el xicotet teatre tradicional; la figura del director del espectaĢcle amb tota la seua gamma de trucs; el despertar a la vida de les marionetes; Petrushka, el seu rival i la ballarina, i la seua tragĆØdia amorosa, que culmina i finalitza amb la mort de Petrushkaā.
Igor Stravinski
Romeo i Julieta
Ā
Ā
Prokófiev va compondre en 1935 āRomeo i Julietaā, el primer gran ballet del perĆode soviĆØtic del compositor. āRomeo i Julietaā va ser en 1935 la primera adaptació coreogrĆ fica duradora, en la història de la mĆŗsica, del drama de Shakespeare.
Mentre la Suite nĆŗmero 2 Ć©s una sĆØrie de retrats psicològics i de moments dramĆ tics, la Suite nĆŗmero 1 estĆ integrada per escenes purament de dansa o lirisme. En l’Ćŗltim i setĆ© dels nĆŗmeros que la integren, la āMort de Teobaldoā, els famosos quinze colps que segellen la mort del cosĆ xicotet de Julieta i rival de Romeo, conclouen la āSuite 1ā en una marxa fĆŗnebre tan rude com trĆ gica.
Una enĆØrgica obra escrita amb una facilitat sobrehumana
Ā
Xostakóvitx escriu en 1947 la āObertura Festivaā per a commemorar el trenta aniversari de la revolució d’octubre de 1917, una obra que seria executada per primera vegada el 6 de novembre de 1954 a Moscou.
El musicòleg Lev Lebedinsky relata una anĆØcdota quan Xostakóvitx li va fer asseure’s al seu costat mentre componia: āLa velocitat amb la qual va escriure va ser realment sorprenent. A mĆ©s, quan escrivia mĆŗsica lleugera era capaƧ de parlar, fer bromes i compondre simultĆ niament, com el llegendari Mozart. va riure i va riure, i mentrestant el treball estava en marxa i la mĆŗsica estava sent escrita.ā
No obstant això, no hi ha cap signe de pressa en la vibrant Obertura Festiva.
Un ritme implacable
Ā
Dedicat a Ida Rubinstein
Un ritme implacable, un llarg i ininterromput crescendo. Aconseguint que tot continue sent igual i, alhora sempre diferent, Ravel inventa el prodigi de la variació reiterativa.
Ravel va dir: āNo es tracta acĆ d’introduir a l’audiĆØncia en un cercle estĆ tic, sedant i hipnotitzador, sinó de projectar-la a travĆ©s d’un calculat increment de dosiĀ tĆmbrica, textural i dinĆ mica cap a un orgiĆ stic clĆmax conclusiu.ā
La fi de tots els valsos
Ā
La Valse Ć©s un poema coreogrĆ fic per a orquestra de Maurice Ravel compost entre 1919 i 1920, convertit en l’apoteosi del vals vienĆ©s, una quasi dansa de derviches, fantĆ stica i fatal…Ā La guerra havia canviat profundament el punt de vista de Ravel, i “The Waltz” tenia ara una conclusió demonĆaca i explosiva, en la qual el salvatgisme de l’escena queda plasmat en algunes de les orquestracions mĆ©s extraordinĆ ries de Ravel.
No valdria mƩs entregar-se a la fe?
Ā
Estrenada a Sant Petersburg, sota la direcció del compositor, el 5 de novembre de 1888. Igual que la Quarta, aquesta Cinquena estĆ marcada sota el signe del āfatumā, del destĆ. El mateix autor aixĆ ho assenyala en la fulla d’esbossos de les seues directrius: āIntroducció, submissió total davant el destĆ. Allegro, murmuris, dubtes, retrets⦠No valdria mĆ©s entregar-se per complet a la fe?ā. En un altre moment d’aqueixos esbossos parla del consol i de āun raig de llumā per a concloure: āNo, cap esperanƧaā.Ā
La flor de les aigües i la mort de l’amor
Ā
Ćngeles Blancas, sopranoĀ
El seu PoĆ©me de lā Amour et de la Mer va posar mĆŗsica a uns versos escrits pel seu amic Maurice Bouchor, dos textos exquisidament romĆ ntics: La Fleur dónes eaux (La flor de les aigües) i La mort de lāamour (La mort de l’Amor). D’aquesta obra s’ha destacat la seua bellesa, la lĆnia melòdica i l’Ćŗs de l’harmonia. Chausson va iniciar l’obra en 1882 però no la va concloure fins a quasi deu anys mĆ©s tard, dedicant-la a Henri Duparc. La primera audició va ser el 21 de febrer de 1893 a BrusselĀ·les, amb el compositor al piano i el tenor DesirĆ© Demest en la part vocal. abraƧa l’Ć nima.
L’amor com a resposta a totā¦
Ginesa Ortega, cantaora
David Romero, bailaor
Sagar Fornies, ilĀ·lustrador
En 1914, la cĆØlebre bailaora Pastora Imperio va encarregar una obra a Manuel de Falla per a poder cantar i ballar les llegendes que la seua mare li contava quan era xiqueta. D’aquella petició va nĆ ixer aquesta partitura, la mĆ©s universal del compositor gaditĆ . Sensible amb la recuperació i projecció del cante jondo, el va elevar amb aquesta obra a la categoria d’art de primer ordre. ForƧa i passió al costat d’encanteris i fórmules mĆ giques, per a gaudir d’un flamant romanƧ.
Ā
Sentiments d’introspecció emocional, en una simfonia essencial
La turbulĆØncia emocional de les obres mestres madures de Tchaikovsky, sovint suggereixen una qualitat confessional al voltant de la qual Ć©s temptador construir una narrativa.Ā El tĆtol que Tchaikovsky proposaĀ āPathĆ©tiqueā, que suggereix “sofriment apassionat” en el seu context rus,Ā fa suposar que hi haĀ un programa darrere de la simfonia, no obstant això, el compositor mantĆ© el misteri.Ā La simfonia sembla encoratjar la idea que d’alguna manera, potser dins de la nostra ingenuĆÆtat, podem reptar, fins a apostar, amb el destĆ.
Sentiments d’introspecció emocional, elegĆ ncia, sentit trĆ gic i transcendent dramatisme, tot això en una simfonia essencial.
Sent el vent, l’aigua, la tempesta…!
La sisena simfonia de Beethoven t’evocarĆ sentiments com l’amor que el compositor va expressar per la naturalesa.
Sent el vent, l’aigua, la tempesta… forces telĀ·lĆŗriques que t’atraparan. Sigues part d’aquesta aventura VISUAL ALBUM al costat del mestre Josep Vicent en aquest video-debut, el primer d’un recorregut per les grans mĆŗsiques de la història.
Una petjada inesborrable en la història de la música americana!
Creada per George Gershwin en 1924, en la qual es combinen elements de mĆŗsica clĆ ssica amb efectes d’influĆØncia jazzĆstica. L’obra es va estrenar el 12 de febrer de 1924 en el Aeolian Hall de Nova York, en un concert titulat “Un experiment en mĆŗsica moderna” (An Experiment in Modern Music), dirigit per Paul Whiteman i la seua banda, amb Gershwin al piano. ā
La simfonia mĆ©s rĆtmica i alliberadora de L.v.Beethoven!
Estrenada a Viena el 8 de desembre de 1813. La setena simfonia de Beethoven representa el ritme vital, l’apoteosi de la dansa, pura energia cinĆØtica que t’atraparĆ fins a l’Ćŗltim concorde.
āL’obra mĆ©s captivadora de la nit va ser la inefable Setena simfonia de Ludwig van Beethoven. Josep Vicent va abordar la seua interpretació coneixent plenament la capacitat de resposta de l’instrument orquestral, la qual cosa li va permetre fer una direcció intensa en rĆtmica, detallista en articulació, idiomĆ tica en frasege i expansiva en dinĆ miques, aspectes que van afavorir la seua particular empremta dansaire amb eloqüent impacteā. Revista Scherzo
El nostre ineludible destĆ en una simfoniaā¦
Tchaikovsky (Votkinsk, 1840- Sant Petersburg 1893), aconsegueix tota una exaltació de sentiments en la seua Quarta Simfonia. Alegries que ens fan oblidar-nos de nosaltres mateix, encara que sempre finalment acabe apareixent el nostre destà ineludible.
Una obra essencial del segle XX
Obra essencial del segle XX que reflecteix com poques l’expressivitat que pot aconseguir una orquestra en ritme, en espectre dinĆ mic i en color sonor. El ballet que Stravinski compon desprĆ©s de tindre una āvisió fugaƧā en la qual, en una cerimònia ritual, els ancians savis estan asseguts en cercle mentre una jove Ć©s sacrificada. La jove ha de dansar fins a morir per a propiciar als dĆ©us de la primavera. Basada en melodies simples de carĆ cter folklòric, aquesta obra presenta tambĆ© grans novetats que no van ser massa ben rebudes pel pĆŗblic que va assistir a l’estrena a ParĆs l’any 1913.
Una llegenda immortal…
āUn dels treballs instrumentals mĆ©s substancials d’Igor Stravinsky: la Suite de L’ocell de foc en la versió de 1919. Des dels seus tres primers nĆŗmeros englobats en una imaginĆ ria escena de presentació, es va poder apreciar la cura donada pel director, indicant amb detall el sentit descriptiu de cada passatge en un exercici precĆs d’embastat musical, en el qual so i ritme eren les puntades necessĆ ries per al seu ordit. Els contrastos aconseguits en l’Himne final deixaven clar com el director estĆ en aqueixa reptadora i difĆcil senda de modelar un instrument al seu gust i sentir estĆØtics amb l’exclusiu distintiu de ser el seu fundador i haver triat a cadascun dels seus components, assumint amb sentit i professionalitat una clara responsabilitat artĆstica. El crescendo que tanca aquesta apassionada suite, va enfervorir al pĆŗblic en una eixordadora ovació que deixava estupefactes d’emoció als espectadorsā. Revista Scherzo
L’atemporalitat de Beethoven
El 2020 va ser l’any Beethoven, el compositor que va revolucionar la història de la mĆŗsica. Les seues melodies ens han inspirat profundament per a afrontar moments difĆcils, sentint-nos mĆ©s units que mai.
Celebrem a aquest colossal geni amb la interpretació d’una de les seues creacions mĆ©s atemporals, l’obertura Coriolan de la mĆ del nostre director titular Josep Vicent.
El misteri del més enllà en un viatge sonor-espacial únic
Inspirada en els viatges espacials, en l’home sobre la lluna, en les estreles i en els confins de l’Univers. Rodrigo va escriure les notes de programa en la seua estrena a Houston en 1978: āā¦l’obra pot classificar-se com a Poema Simfònic, encara que amb marcat carĆ cter abstracte, perquĆØ la seua mĆŗsica no tĆ© la història o contingut descriptiu normalment associat amb aquest gĆØnere. No obstant això, a l’inici i al final, hi ha tocs de timbal que s’esvaeixen en la distĆ ncia, amb el propòsit d’evocar en l’oient el sentit de misteri associat amb āel mĆ©s enllĆ ā.ā Endinsa’t en aquest onĆric viatge al mĆ©s enllĆ al costat dāADDAĀ·SIMFĆNICA, dirigida pel mestre Josep Vicent i les extraordinaries ilĀ·lustracions de Sagar Fornies
Un cant a la resistĆØncia pacĆfica
āShostakovich troba una manera per a expressar a travĆ©s de la seua veu, l’esperit i el missatge del conjunt d’Ć©ssers humans coetanis a la creació de l’obra i que van viure aquella enorme barbĆ rie. Leningrad Ć©s doncs el mĆ©s gran cant a la resistĆØncia pacĆfica i al poder de regeneració de la mĆŗsicaā. Josep Vicent
La bellesa mĆ©s āClĆ ssicaā
Prokófiev li va donar el tĆtol de ClĆ ssica a causa del seu estil neoclĆ ssic, inspirat en Haydn. La simfonia s’ha convertit en una de les peces mĆ©s populars del compositor. Aquesta peƧa forma part de lāĆlbum āMusic for Emotionsā dāADDAĀ·SIMFĆNICA i el mestre Josep Vicent, guardonat amb el āMELĆMANO de OROā de la prestigiosa revista de mĆŗsica clĆ ssica.
Ritme, ritme, ritme!
Short Ride in a Fast Machine Ć©s una peƧa alegrement exuberant, brillantment anotada per a una gran orquestra. Short Ride in a Fast Machine presenta les caracterĆstiques minimalistes: repetició, ritme constant i, potser el mĆ©s important, un llenguatge harmònic amb ĆØmfasi en la consonĆ ncia com res en la mĆŗsica artĆstica occidental en els Ćŗltims 500 anys. Adams no Ć©s un artista simple o de ment simple. La seua preocupació ha sigut inventar mĆŗsica que siga familiar i subtil. Malgrat els seus trets minimalistes, la seua mĆŗsica estĆ plena de sorpreses, sempre encantadores en la resplendor de la seua sonoritat, i energia generada pel seu moviment harmònic. Michael Steinberg