Mirant enrere per un moment, torno a descobrir el rastre de les moltes aventures sonores emocionants que hem viscut junts. Històries que semblaven inimaginables i paisatges que només podien conquerir-se des de l’ànima, i que ja hem recorregut. Aquest bagatge compartit —gràcies a la música— ens ha unit i ha tatuat el mapa de la memòria a la nostra pell, transformant-se en l’energia per emprendre plegats el viatge d’avui, cap a la nostra Ítaca particular.

Com explica el poema de Kavafis, Ítaca no és un lloc fix al mapa. I com en la nostra temporada, cada cultura imaginada, cada racó del planeta, cada emoció humana traduïda en melodia anirà conformant la nostra ruta d’experiències. Concert rere concert, viatjarem aquesta vegada de continent en continent, d’època en època, deixant que la música ens transporti a indrets llunyans, deserts mil·lenaris, oceans indomables i ciutats suspeses en la història.

Cada obra serà una nova embarcació que, ben aparellada, amb les veles plenes per l’energia imparable del so, ens portarà la promesa del descobriment, de la transformació interior, de la sorpresa davant del món. Cada orquestra, compositor, solista o director ens acostarà a un nou llenguatge universal que ens permet explorar allò que ens és aliè i, alhora, redescobrir allò que és propi.

En cada port: colors, sonoritats i vides noves. Però és essencial comprendre i abraçar que aquest viatge sonor és, sobretot, una aventura personal. Intransferible. Un viatge de l’ànima. Així com Ulisses es transforma amb cada port on arriba, l’oient que es lliura de veritat a l’experiència musical —sense prejudicis i a tota vela— troba noves mirades, nous paisatges interiors. Perquè la música —aquesta vibració antiga que travessa la pell i arriba a l’ànima— té el poder d’emportar-nos lluny, però també de fer-nos tornar: enriquits, desperts, més humans. (I, posats a somiar, més connectats, més en pau…)

Des de les primeres notes corals de l’estrena mundial especialment escrita pel nostre compositor alacantí Ximo Cano (Ítaca), que serviran per deixar anar amarres —juntament amb altres estrenes de Grundman o Campogrande—, navegarem pels grans noms de la música, de la mà d’artistes únics de multitud de països. Celebrant els nostres Manuel de Falla o Joaquín Rodrigo, atracant en ports dels quatre punts cardinals, sense límits geogràfics ni estètics, sumarem llums de fars diversos.

Àsia o el món àrab, amb la música de l’increïble compositor i pianista Fazıl Say i Darrel Ang; les músiques de Zhou Tian, la pianista Yeol Eum Son, la guitarrista Kaori Muraji (amb qui compartirem gira de concerts al Japó aquest any); i els somnis de Maurice Ravel, l’esperit espanyol i llatí, juntament amb músics tan excepcionals com Judith Jáuregui, Orozco- Estrada, Joan Enric Lluna, Martín García García, Jaime Martín, Leticia Moreno, Gregorio Nieto o Joana Carneiro, entre d’altres…

I l’Europa Central, amb els grans repertoris romàntics: els paisatges de Saint-Saëns, Katchaturian, Txaikovski, Nielsen, Sibelius, Bach, Beethoven, Elgar, Brahms, DvoĆák, Rakhmàninov…

I el sud, i les Amèriques: Gershwin, Gustavo Dudamel, i estrelles del firmament que ja són història viva, com Martha Argerich o Charles Dutoit… Tot això repartit entre cada capvespre, cada nit i cada matinada del nostre viatge a Ítaca.

L’arribada, aquesta vegada, com un retorn o una tornada a l’inici, amb les músiques de Mahler, que no poden faltar a la nostra temporada.

La BBC, la RAI, The English Concert, les Filharmòniques d’Eslovàquia i Armènia, l’Orquestra de la Svizzera Italiana, els músics del Concertgebouw d’Amsterdam… Viatgen amb nosaltres des de l’ancestral fins al contemporani, des de l’intimisme fins a l’èpica. Cada programa ens proposarà mirar el planeta amb altres orelles. La música serà el nostre mitjà de transport, i també el nostre idioma comú. Perquè no hi ha frontera que resisteixi un so que toca l’ànima.

Com us deia, en paraules de Mahler —a qui ADDA Simfònica i jo tindrem el plaer de recórrer junts com a part de l’emocionant travessia que ens espera—: “La música és el veritable llenguatge universal… parla a tots els cors sense necessitat de traducció.” — Gustav Mahler

Espero que visqueu cada concert com un port nou, cada interpretació com una vela desplegada, i que al final, Ítaca —sigui com sigui la seva forma— ens trobi plens, transformats per la bellesa del viatge.

No ho creieu?

Som afortunats, una vegada més. Gràcies!

Benvinguts a bord.
Josep Vicent